dijous, 5 de maig de 2011

Perquè em ve de gust

Segons tinc entès, li diuen empatia a l’habilitat per posar-se al lloc d’un altre quan està passant un mal moment.  Persones en el criteri de les quals confio sempre m’han dit que jo no en tinc, d’això, i no obstant, quan algú em dóna una mala noticia, encara que a mi no m’afecti, no puc evitar sentir-me, si no malament, estrany. Sí: estrany és la paraula.

Tothom té moments en els que es bloqueja i no sap què dir, què fer. Notes com et poses vermell o et quedes blanc. Segons l’ocasió, t’agafa calor o fred, esgarrifances que saps que des de fora segurament no es veuen, però igualment et preocupa no saber-les dissimular.
Aleshores deixes anar el  primer que et ve al cap sense saber com s’ho prendrà la persona que tens davant, i en realitat no t’importa, perquè parles més per a tu mateix que per aquesta persona. Dins teu, aixeques una muralla i et prepares per alçar un pont llevadís, convençut que l’estrany que ara habita el teu cos hi quedarà confinat.
Però en realitat saps que no serà així, ja que tu ets aquell estrany, i no pots deixar de ser tu mateix, perquè aleshores no series res de res. Deixaries d’existir en la teva consciència i en la de qualsevol altre.

Desapareixeries, i tu no vols desaparèixer. Vols seguir vivint, sentint les coses com les sents i quan les sents i escollint si mostres o amagues els teus sentiments.

Però tantes sensacions alhora et poden fer esclatar, per això n’hi ha que s’emborratxen i ploren a l’espatlla d’algun pobre abstemi, d’altres que es tanquen a un gimnàs a ofegar l’estranyesa amb activitat física, fins i tot podríem trobar algú que es destrossa els punys contra una paret. Per sort, n’hi ha d’altres que en tenen prou amb agafar un ordinador i començar a escriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada