dijous, 5 de maig de 2011

Perquè em ve de gust

Segons tinc entès, li diuen empatia a l’habilitat per posar-se al lloc d’un altre quan està passant un mal moment.  Persones en el criteri de les quals confio sempre m’han dit que jo no en tinc, d’això, i no obstant, quan algú em dóna una mala noticia, encara que a mi no m’afecti, no puc evitar sentir-me, si no malament, estrany. Sí: estrany és la paraula.

Tothom té moments en els que es bloqueja i no sap què dir, què fer. Notes com et poses vermell o et quedes blanc. Segons l’ocasió, t’agafa calor o fred, esgarrifances que saps que des de fora segurament no es veuen, però igualment et preocupa no saber-les dissimular.
Aleshores deixes anar el  primer que et ve al cap sense saber com s’ho prendrà la persona que tens davant, i en realitat no t’importa, perquè parles més per a tu mateix que per aquesta persona. Dins teu, aixeques una muralla i et prepares per alçar un pont llevadís, convençut que l’estrany que ara habita el teu cos hi quedarà confinat.
Però en realitat saps que no serà així, ja que tu ets aquell estrany, i no pots deixar de ser tu mateix, perquè aleshores no series res de res. Deixaries d’existir en la teva consciència i en la de qualsevol altre.

Desapareixeries, i tu no vols desaparèixer. Vols seguir vivint, sentint les coses com les sents i quan les sents i escollint si mostres o amagues els teus sentiments.

Però tantes sensacions alhora et poden fer esclatar, per això n’hi ha que s’emborratxen i ploren a l’espatlla d’algun pobre abstemi, d’altres que es tanquen a un gimnàs a ofegar l’estranyesa amb activitat física, fins i tot podríem trobar algú que es destrossa els punys contra una paret. Per sort, n’hi ha d’altres que en tenen prou amb agafar un ordinador i començar a escriure.

dilluns, 17 de gener de 2011

Conseqüències d'una mala nit

Aquells i aquelles que estudieu a la mateixa facultat que jo- i molts dels que no ho feu-, segurament ja sabreu que la reactivitat de qualsevol substància depèn íntimament de les condicions en les quals se la tracti.

Així doncs, de la mateixa manera que l'àcid nítric- des de batxillerat un dels àcids més forts que es coneixen-, dissolt en àcid sulfúric es pot protonar donant lloc a un catió electròfil capaç d'afegir-se a un anell aromàtic, una concentració prou alta d'estupideses xiuxiuejades al teu voltant pot estimular aquella àrea del cervell- si és que n'hi ha alguna- que fa que la idea d'entrar a la biblioteca amb la caputxa de la dessuadora posada, el buff tapant-me la cara fins el nas i, armat amb alguna joguina de les que tot bon americà té a casa seva, cosir a trets totes les cordes vocals que produeixen més d'un cert nombre de decibels deixi de semblar una idea macabra i absurda. El pitjor de tot és que quan ho exposes davant d'aquelles persones en el criteri de les quals confies, la resposta sempre té a veure amb anar a la presó.

Si després de publicar això, la meva ment em traís fins a extrems insospitats i realment fes una cosa com aquesta, el meu advocat al·legaria, amb tota la raó del món, que no estic bé del cap, de manera que no hi aniria, a la presó. I encara que hi anés, si la presó té una biblioteca, allà segur que no hi ha gent estúpida que perd el temps explicant-se les copes del cap de setmana, doncs la gent que estudia allà ho fa perquè realment volen servir per alguna cosa un cop surtin, de manera que el silenci necessari per concentrar-se queda gairebé assegurat.

Tot i així, les armes en aquest país estan relativament controlades- i millor que segueixin així-, de manera que els pobres imbècils que es creuen que els exàmens s'aproven escalfant la cadira de la biblioteca la setmana abans- situació anàloga a la de l'anomenada Operació Biquini, de la qual parlaré quan s'acosti l'estiu-, poden dormir tranquils. Jo per la meva part, faré el mateix, doncs sense les hores necessàries de son REM, les capacitats cognitives es veuen greument afectades. Potser aquestes línies són conseqüència d'una mala nit.