divendres, 1 de març de 2013

L'Art de la Pirula


Per a que ens entenguem des del principi, jo considero que fer la pirula consisteix a enganyar una persona i/o organisme o saltar-se una norma per tal d'aconseguir un benefici propi. Faig aquesta precisió perquè anava a utilitzar la paraula frau, però encara l'haurieu près per Frau Merkel, tan de moda actualment.
Tornant al tema de la pirula, podem dir que és una forma de corrupció ben vista, ja que a ningú se li acudiria escriure que Luis Bárcenas, Iñaki Urdangarin, tota la seva familia política i un llarg etcètera que no citaré han fet la pirula. Suposo que, en termes populars, la corrupció i els fraus mereixen presó, però la pirula no i, com jo no sóc jutge, parlaré de pirules i no de corrupció i fraus.

Per organitzar bé aquesta entrada que, insisteixo, parla de pirules i no de corrupció ni fraus, he decidit organitzar els tres exemples que citaré en ordre creixent de sò, això és, de menys sonat a més.

El tercer premi se'l endú una pirula força filosòfica que reflexiona sobre la vida i la mort. En el seu artícle Este muertoestá muy vivo (La Vanguardia, 20/01/2013), Màrius Carol reflexiona sobre l'última voluntat del filòsof grec Demonax: ser abandonat al bosc per a ser devorat per les feres i així ser útil fins i tot després de mort.
L'escriptor i periodista ens explica com a Espanya, un projecte que comptava amb la participació de l'Institut Nacional d'Estadística i del Tribunal de Comptes va concloure amb el descobriment d'una comunitat de seguidors del filòsof grec que abarcava unes 30000 (trenta mil) famílies els morts de les quals, tot volent ser útils fins i tot després de morts, seguien cobrant ajudes a la dependència.
Tot i que, tenint en compte de quines ajudes parlem, segurament no se les gastessin en gaire cosa més que el ram de flors del dia dels difunts i potser algun xiclet (la situació actual no dóna per parlar de pipes), és curiós que, en una societat on l'enriquiment il·legal dels polítics és una de les principals preocupacions ciutadanes, el dia de la publicació de l'article encara no s'hagués reclamat la devolució dels 140 milions d'euros cobrats il·legalment en els últims quatre anys (i qui sap si mirem més enllà). Deu ser, suposo, que la corrupció és reprovable, però les pirules no.

Per al cas finalista, seguim parlant de polítiques socials.
Tothom estarà d'acord amb mi en que els discapacitats i les discapacitades també tenen dret al reconeixement del seu esforç i mèrit, ningú ho dubta. Però de la mateixa manera que si la ONCE organitzés un concurs de tir amb arc (cosa que no recomano per raons evidents), ningú veuria amb bons ulls que s'hi apuntés algú que no sigui cec, jo no entendria que en un concurs de tir amb arc per a persones amb bona vista es donés el primer premi a un cec que ni tan sols hagués llençat una fletxa.
Un cas anàleg és el de la pel·lícula muda “Blancaneu”, els autors de la qual no només van fer la pirula de colar-la a les nominacions a millor pel·lícula en llengua catalana dels Premis Gaudí, sinó que han aconseguit que la pel·lícula guanyés aquest guardó. Em pregunto que hauria dit la gent si l'obra de Shed Simove What every man thinks about apart from sex, un llibre de 200 pàgines que no contenen ni una sola paraula, hagués guanyat, per exemple, el premi Food and Drink Book of the Year l'any 2011.

I, en un molt discutible número 1, una pirula que juga amb la fibra sensible de la gent.
Tots hem hagut de patir els vagons de tren (sobre tot des que van posar els civia, que tenen menys seients que els trens antics d'un pis), autobusos, metros i trams que van com un ou i en els quals, no només no pots seure sinó que a més has d'ensumar el sobaco (i no, aquí no quedava bé dir aixella) del paio del costat que no s'ha dutxat des del dia en que va néixer. Aquest fet sovint desperta en nosaltres l'egoisme més ranci que fa que, quan agafem un seient, no el deixem anar ni que arribem a la nostra parada, excepte si se'ns presenten quatre tipus d'individus: un coix, una persona gran, una mare amb el nen en braços (no importa si té el cotxet al costat) o una embarassada.
Per resoldre aquest problema, segons publica avui el diari Ara, les dones xineses han començat a comprar de forma massiva panxes de silicona amb les que fan veure que es troben en estat, no de xoc ni d'alerta ni d'excepció, sinó embarassades. Segons l'Ara, les panxes de pega es poden trobar amb diferents mides i formes depenent dels mesos de gestació o, fins i tot, del nombre de fetus que es vulguin simular.
El més preocupant és que el pastís es va descobrir quan una d'aquestes panxes de silicona es movia més del normal i a la senyora se li va veure el llautó, cosa que m'ha fet pensar en aquell episodi de Bola de Drac en el qual el Follet Tortuga es disfressa de Jackie Shun per poder lluitar contra en Goku. La mentida no se'n va anar en orris quan en Iamcha li va estirar la perruca perquè se l'havia enganxat amb cola, cosa que potser han començat a fer les dones xineses. 
Per això em pregunto, què he de fer ara quan, en un transport públic de gom a gom, una pressumpta embarassada em demani que li cedeixi el seient?

dissabte, 2 de febrer de 2013

Les coses pel seu nom

Fa temps, durant una d'aquelles converses a la hipòcritament anomenada aula d'estudis, converses que sens dubte molts i moltes deveu trobar a faltar, algú defensava que la diferència entre erotisme i pornografia era que en l'erotisme no necessàriament implica sexe i, en cas que n'hi hagi, no és explícit. Podriem dir que aquesta consideració no va renyida amb la de la Real Academia Española, que tracta l'erotisme- en el camp que ens ocupa- com l'exaltació de l'amor físic en l'art i la pornografia com el caràcter obscè d'obres literàries o artístiques.

Aquestes reflexions venen a tenor de l'èxit que ha tingut la trilogia 50 Sombras en els últims temps. Aclamada per la crítica (sempre havia tingut ganes d'escriure això), l'obra ha estat descrita pel New York Times com una novel·la eròtica que està fent vibrar les dones de tot el món i pel Daily News com L'exitosa combinació d'història romàntica i joc eròtic d'alt voltatge que ha tocat la fibra de moltes dones, entre d'altres.
Ni tansols el totpoderós Google ha estat capaç de proporcionar-me un fragment d'una d'aquestes novel·les que descrigui una escena prou explícita per considerar-la pornogràfica, de manera que, a falta de proves, hauré de donar a aquesta trilogia la qualificació d'eròtica.

No obstant, algun entès en el gèrnere de la novel·la eròtica o fins i tot algú que hagi llegit 50 Sombras em podrà confirmar, com ja han fet alguns periodistes, que hi ha novel·les en les quals el sexe és poc menys que l'argument principal i, com a tal, està narrat d'una manera tant explícita que costa entendre per què aquestes obres es classifiquen com eròtiques i no com pornogràfiques.

Primera explicació: la paraula pornografia genera repulsió entre el públic femení. Per poder classificar aquestes novel·les com pornogràfiques, primer caldria fer reconèixer al seu públic majoritari que li agrada la pornografia. Tant fàcil com fer que una noia no digui que les seves amigues es masturben però ella no.

Segona: la paraula pornografia fa reeferència a contingut per adults. Un nen de quinze anys no pot anar a un videoclub (si, encara existeixen) i llogar legalment una peli porno, però una nena de la mateixa edat sí pot anar a una biblioteca (una biblioteca!) i agafar en préstec un volum de 50 Sombras, cap problema. O sigui, per què limitar un contingut als majors de divuit anys si la societat no s'escandalitza quan el vens als nens o, en aquest cas, a les nenes de menys?

I, com a última reflexió, sapigueu que l'actriu Emma Watson, més coneguda com Hermione Granger, s'ha ofert a protagonitzar una hipotètica però cada cop més pròxima versió cinematogràfica de 50 Sombras de Grey. Val la pena preguntar-se si aquesta pel·lícula estarà recomanada per a majors de 18 anys o seria per a tots els públics. Algú sap si les novel·les es classifiquen per edats com les pel·lícules i els videojocs?

En tot cas, jo em limitaré a compartir els 1000 punts que la web www.cuantocabron.com va concedir a la Casa de Gryffindor. A partir d'aquí, opineu vosaltres!