Els Ecos del temps

Hola? (hola. . . hola. . hola. . ). 

. . . . . . . . . .

Estic intentant emular el so de l'eco en un espai buit. Ho especifico per si de cas no s’entén. No seria el primer cop que quelcom que té tot el sentit dins del meu cap després és un galimaties. I això demostra l’estat de la meva ment. No té res a veure amb el lector, que si està llegint això és molt intel·ligent (o tan idiota com nosaltres).

En qualsevol cas, escric això per un parell de raons. Una és la vergonya. Vam començar amb el Joan Clark (probablement amb el cervell enfosquit per substàncies estranyes, com la birra del bar de Química) i només vaig arribar a escriure un article. El Joan va carregar-se el blog a l’esquena i va seguir. M’encanta que ho fes. Però alhora m’hauria agradat compartit mes aquesta afició comuna que tenim. Al cap i a la fi, hi ha res millor que morir-se de vergonya per un escrit de fa dotze anys? Si de normal diem estupideses, imaginat quan podem REFLEXIONAR les estupideses que diem i queden plasmades a internet per sempre.

La segona raó no la recordo després d’escriure la primera. Crec que estic fent-me una carta a mi mateix. Al Jordi de fa dotze anys. O potser estic compensant el remordiment de no haver escrit quan en tenia l’oportunitat. O potser m’avorreixo.

I ara anem al tema.

Va som-hi, a fotre-li canya.

Vaja, tampoc tinc molt a dir ara mateix. El blog es diu Ciència i Enginyeria de l’estupidesa humana. Ara m’adono la gran oportunitat que hem perdut el 2020. No recordo cap altre any amb tantíssima estupidesa humana concentrada. No em malinterpreteu, aquest Blog mai es quedaria sense temes (suposant que l’escrivim), però el 2020 va ser la pedra filosofal.

O el Trump president! I es va solapar amb la pandèmia! El paio, amb dos collons va dir a la població que si bevies lleixiu et curaves del COVID (em nego a posar l’article en femení, la meva intuïció em diu que és masculí per la seva terminació). I quan va perdre les eleccions va al·legar que s’havien comptat malament els vots, i a conseqüència d’això un grapat de tronats van envair el capitoli dels EEUU.

Potser sí que hauríem de tornar a escriure el blog. No el llegirà ni la mare que ens va parir. I menys ara que el que mola és fer balls al TikTok. Ep! Que no critico el TikTok, sinó semblaré un carca. Encara que fer servir la paraula carca ja és carca avui en dia. Com ho diria un Tiktokero?

És broma, m’importa ben poc semblar un carca, o com parlen els TikTokeros. Hi ha molt material pel blog a TikTok. Molt!

Continuarà?

L'Art de la Pirula

Per a que ens entenguem des del principi, jo considero que fer la pirula consisteix a enganyar una persona i/o organisme o saltar-se una norma per tal d'aconseguir un benefici propi. Faig aquesta precisió perquè anava a utilitzar la paraula frau, però encara l'haurieu près per Frau Merkel, tan de moda actualment.

Tornant al tema de la pirula, podem dir que és una forma de corrupció ben vista, ja que a ningú se li acudiria escriure que Luis Bárcenas, Iñaki Urdangarin, tota la seva familia política i un llarg etcètera que no citaré han fet la pirula. Suposo que, en termes populars, la corrupció i els fraus mereixen presó, però la pirula no i, com jo no sóc jutge, parlaré de pirules i no de corrupció i fraus.

Per organitzar bé aquesta entrada que, insisteixo, parla de pirules i no de corrupció ni fraus, he decidit organitzar els tres exemples que citaré en ordre creixent de sò, això és, de menys sonat a més.

El tercer premi se'l endú una pirula força filosòfica que reflexiona sobre la vida i la mort. En el seu artícle Este muertoestá muy vivo (La Vanguardia, 20/01/2013), Màrius Carol reflexiona sobre l'última voluntat del filòsof grec Demonax: ser abandonat al bosc per a ser devorat per les feres i així ser útil fins i tot després de mort.

L'escriptor i periodista ens explica com a Espanya, un projecte que comptava amb la participació de l'Institut Nacional d'Estadística i del Tribunal de Comptes va concloure amb el descobriment d'una comunitat de seguidors del filòsof grec que abarcava unes 30000 (trenta mil) famílies els morts de les quals, tot volent ser útils fins i tot després de morts, seguien cobrant ajudes a la dependència.

Tot i que, tenint en compte de quines ajudes parlem, segurament no se les gastessin en gaire cosa més que el ram de flors del dia dels difunts i potser algun xiclet (la situació actual no dóna per parlar de pipes), és curiós que, en una societat on l'enriquiment il·legal dels polítics és una de les principals preocupacions ciutadanes, el dia de la publicació de l'article encara no s'hagués reclamat la devolució dels 140 milions d'euros cobrats il·legalment en els últims quatre anys (i qui sap si mirem més enllà). Deu ser, suposo, que la corrupció és reprovable, però les pirules no.

Per al cas finalista, seguim parlant de polítiques socials.

Tothom estarà d'acord amb mi en que els discapacitats i les discapacitades també tenen dret al reconeixement del seu esforç i mèrit, ningú ho dubta. Però de la mateixa manera que si la ONCE organitzés un concurs de tir amb arc (cosa que no recomano per raons evidents), ningú veuria amb bons ulls que s'hi apuntés algú que no sigui cec, jo no entendria que en un concurs de tir amb arc per a persones amb bona vista es donés el primer premi a un cec que ni tan sols hagués llençat una fletxa.

Un cas anàleg és el de la pel·lícula muda “Blancaneu”, els autors de la qual no només van fer la pirula de colar-la a les nominacions a millor pel·lícula en llengua catalana dels Premis Gaudí, sinó que han aconseguit que la pel·lícula guanyés aquest guardó. Em pregunto que hauria dit la gent si l'obra de Shed Simove What every man thinks about apart from sex, un llibre de 200 pàgines que no contenen ni una sola paraula, hagués guanyat, per exemple, el premi Food and Drink Book of the Year l'any 2011.

I, en un molt discutible número 1, una pirula que juga amb la fibra sensible de la gent.

Tots hem hagut de patir els vagons de tren (sobre tot des que van posar els civia, que tenen menys seients que els trens antics d'un pis), autobusos, metros i trams que van com un ou i en els quals, no només no pots seure sinó que a més has d'ensumar el sobaco (i no, aquí no quedava bé dir aixella) del paio del costat que no s'ha dutxat des del dia en que va néixer. Aquest fet sovint desperta en nosaltres l'egoisme més ranci que fa que, quan agafem un seient, no el deixem anar ni que arribem a la nostra parada, excepte si se'ns presenten quatre tipus d'individus: un coix, una persona gran, una mare amb el nen en braços (no importa si té el cotxet al costat) o una embarassada.

Per resoldre aquest problema, segons publica avui el diari Ara, les dones xineses han començat a comprar de forma massiva panxes de silicona amb les que fan veure que es troben en estat, no de xoc ni d'alerta ni d'excepció, sinó embarassades. Segons l'Ara, les panxes de pega es poden trobar amb diferents mides i formes depenent dels mesos de gestació o, fins i tot, del nombre de fetus que es vulguin simular.

El més preocupant és que el pastís es va descobrir quan una d'aquestes panxes de silicona es movia més del normal i a la senyora se li va veure el llautó, cosa que m'ha fet pensar en aquell episodi de Bola de Drac en el qual el Follet Tortuga es disfressa de Jackie Shun per poder lluitar contra en Goku. La mentida no se'n va anar en orris quan en Iamcha li va estirar la perruca perquè se l'havia enganxat amb cola, cosa que potser han començat a fer les dones xineses. 

Per això em pregunto, què he de fer ara quan, en un transport públic de gom a gom, una pressumpta embarassada em demani que li cedeixi el seient?

Les coses pel seu nom

Fa temps, durant una d'aquelles converses a la hipòcritament anomenada aula d'estudis, converses que sens dubte molts i moltes deveu trobar a faltar, algú defensava que la diferència entre erotisme i pornografia era que en l'erotisme no necessàriament implica sexe i, en cas que n'hi hagi, no és explícit. Podriem dir que aquesta consideració no va renyida amb la de la Real Academia Española, que tracta l'erotisme- en el camp que ens ocupa- com l'exaltació de l'amor físic en l'art i la pornografia com el caràcter obscè d'obres literàries o artístiques.

Aquestes reflexions venen a tenor de l'èxit que ha tingut la trilogia 50 Sombras en els últims temps. Aclamada per la crítica (sempre havia tingut ganes d'escriure això), l'obra ha estat descrita pel New York Times com una novel·la eròtica que està fent vibrar les dones de tot el món i pel Daily News com L'exitosa combinació d'història romàntica i joc eròtic d'alt voltatge que ha tocat la fibra de moltes dones, entre d'altres.

Ni tansols el totpoderós Google ha estat capaç de proporcionar-me un fragment d'una d'aquestes novel·les que descrigui una escena prou explícita per considerar-la pornogràfica, de manera que, a falta de proves, hauré de donar a aquesta trilogia la qualificació d'eròtica.

No obstant, algun entès en el gèrnere de la novel·la eròtica o fins i tot algú que hagi llegit 50 Sombras em podrà confirmar, com ja han fet alguns periodistes, que hi ha novel·les en les quals el sexe és poc menys que l'argument principal i, com a tal, està narrat d'una manera tant explícita que costa entendre per què aquestes obres es classifiquen com eròtiques i no com pornogràfiques.

Primera explicació: la paraula pornografia genera repulsió entre el públic femení. Per poder classificar aquestes novel·les com pornogràfiques, primer caldria fer reconèixer al seu públic majoritari que li agrada la pornografia. Tant fàcil com fer que una noia no digui que les seves amigues es masturben però ella no.

Segona: la paraula pornografia fa reeferència a contingut per adults. Un nen de quinze anys no pot anar a un videoclub (si, encara existeixen) i llogar legalment una peli porno, però una nena de la mateixa edat sí pot anar a una biblioteca (una biblioteca!) i agafar en préstec un volum de 50 Sombras, cap problema. O sigui, per què limitar un contingut als majors de divuit anys si la societat no s'escandalitza quan el vens als nens o, en aquest cas, a les nenes de menys?

I, com a última reflexió, sapigueu que l'actriu Emma Watson, més coneguda com Hermione Granger, s'ha ofert a protagonitzar una hipotètica però cada cop més pròxima versió cinematogràfica de 50 Sombras de Grey. Val la pena preguntar-se si aquesta pel·lícula estarà recomanada per a majors de 18 anys o seria per a tots els públics. Algú sap si les novel·les es classifiquen per edats com les pel·lícules i els videojocs?

En tot cas, jo em limitaré a compartir els 1000 punts que la web www.cuantocabron.com va concedir a la Casa de Gryffindor. A partir d'aquí, opineu vosaltres!

Denominació d'Origen

''...y comimos caviar y abrimos una botella

de rioja del 67 que aún no había probado.

La verdad es que no es tan diferente

de las del Caprabo''

Així feia una cançó del duo que va fer estralls en el gust musical de moltes ments, la majoria encara per formar, quan jo tenia dotze o tretze anys. I si bé la música que feien i fan aquests simpàtics germans de Cornellà no m'ha agradat mai, el fet que alguns fragments de les seves cançons hagin quedat gravats al meu cervell m'obliga a dornar-los un cert reconeixement, més encara quan és un fragment d'una de les seves cançons el que m'inspira a escriure aquesta entrada que, per cert, no va sobre música. Tornem-hi:

''...y comimos caviar y abrimos una botella

de rioja del 67 que aún no había probado.

La verdad es que no es tan diferente

de las del Caprabo''

Pel que fa al tema vinícola, he de reconèixer tout d'abord que en soc un complet ignorant. Em menjo el raïm amb el mateix gust que practicament qualsevol altra fruita, però tot el que prové de la fermentació del seu suc em produeix una sensació força desagradable i que no tinc cap ganes de descriure. Suposo que els bons vins es deuen merèixer un distintiu que permeti diferenciar-los, alguna cosa així com el famós brandy de la vila francesa de Cognac, pero com no vull ofendre ningú amb la meva falta de coneixements sobre el tema, us diré també que aquesta entrada no tracta de begudes alcohòliques. Encore:

''...y comimos caviar y abrimos una botella

de rioja del 67 que aún no había probado.

La verdad es que no es tan diferente

de las del Caprabo''

Podria seguir desvariejant amb més exemples del que pot inspirar un fragment d'una cançó que de fet no em diu res de res, però, si anem al grà, us diré que aquesta entrada parla de salsitges. Ara, si hi ha algú que, a més de dignar-se a llegir aquest muermo, hagi arribat fins a aquest punt, seria lícit preguntar-se que punyetes tenen a veure el Rioja del 67, el brandy de la vila francesa de Cognac i les salsitges.La resposta la podeu trobar al títol d'aquesta entrada: la denominació d'origen. Crec que és prou evident per què el vi de la Rioja i el brandy de Cognac en tenen, de denominació d'origen, però què passa amb les salsitges?

Doncs us diré que en el mes i mig que porto a Estrasburg he tastat, totes de marca Auchan, salsitges d'Estrasburg i d'un parell de llocs més que no recordo. El fet que els tres tipus de salsitges que he tastat tinguin exactament el mateix aspecte, sabor i textura i que aquestes tres qualitats, a més del preu, siguin també compartides amb les de les seves homòlogues de Frankfurt em fa pensar que en algun barri residencial d'alt standing hi ha algun empresari murri rient-se de mi mentre es pren una copa de Rioja del 67. Espero que l'hagin estafat, i que sigui del Caprabo.

Sense les Boles de Drac

Sembla mentida que això segueixi viu després de tant de temps sense que ningú hi passi.

Aquest bloc havia estat concebut com un espai on els seus creadors i una colla de col·laboradors triats a dit poguéssim donar la nostra opinió sobre temes de la vida diària que mereixessin o no una especial atenció, que permetés passar l'estona a aquella gent que decidís llegir-nos i que, finalment, les nostres paraules i els nostres actes no tinguessin el més mínim efecte sobre la societat a la qual ens dirigim. Si això rutllava, fins i tot pensàvem treure'n alguns calerons. És curiós, o potser no, que mentre escric aquestes línies tinc la sensació d'estar descrivint una cambra parlamentària anomenada Senat, però bé, recordem que la política és l'únic tema del qual no es permet parlar en aquest espai.

Les causes per les quals aquest bloc està en coma des de fa més d'un any deuen ser molt diverses i, la veritat, no  és que em vingui gaire de gust analitzar-les. Simplement, tinc ganes de fer reviure aquest bloc, però les boles de drac les tinc reservades per quan sigui el meu torn de dominar el món, així que tocarà pencar.

De ben segur que si això es posa en marxa de nou, en Jordi tornarà a fer-hi de les seves, i potser fins i tot trobem algú que també tingui ganes de col·laborar en aquest projecte tot i saber que no va en lloc i que existeix simplement pel plaer intel·lectual dels seus creadors i col·laboradors.

Si existeix algú amb el perfil esmentat, pot comentar aquesta entrada indicant les seves motivacions a l'equip de Ciències i Enginyeries de l'Estupidesa Humana, el qual, evidentment, li vetarà l'entrada si no el/la considera digne de tal honor. Tot i així, us asseguro que el llistó està molt baix.


Bé, doncs, fins aviat!

Perquè em ve de gust

Segons tinc entès, li diuen empatia a l’habilitat per posar-se al lloc d’un altre quan està passant un mal moment.  Persones en el criteri de les quals confio sempre m’han dit que jo no en tinc, d’això, i no obstant, quan algú em dóna una mala noticia, encara que a mi no m’afecti, no puc evitar sentir-me, si no malament, estrany. Sí: estrany és la paraula.

Tothom té moments en els que es bloqueja i no sap què dir, què fer. Notes com et poses vermell o et quedes blanc. Segons l’ocasió, t’agafa calor o fred, esgarrifances que saps que des de fora segurament no es veuen, però igualment et preocupa no saber-les dissimular.

Aleshores deixes anar el  primer que et ve al cap sense saber com s’ho prendrà la persona que tens davant, i en realitat no t’importa, perquè parles més per a tu mateix que per aquesta persona. Dins teu, aixeques una muralla i et prepares per alçar un pont llevadís, convençut que l’estrany que ara habita el teu cos hi quedarà confinat.

Però en realitat saps que no serà així, ja que tu ets aquell estrany, i no pots deixar de ser tu mateix, perquè aleshores no series res de res. Deixaries d’existir en la teva consciència i en la de qualsevol altre.

Desapareixeries, i tu no vols desaparèixer. Vols seguir vivint, sentint les coses com les sents i quan les sents i escollint si mostres o amagues els teus sentiments.

Però tantes sensacions alhora et poden fer esclatar, per això n’hi ha que s’emborratxen i ploren a l’espatlla d’algun pobre abstemi, d’altres que es tanquen a un gimnàs a ofegar l’estranyesa amb activitat física, fins i tot podríem trobar algú que es destrossa els punys contra una paret. Per sort, n’hi ha d’altres que en tenen prou amb agafar un ordinador i començar a escriure.

Conseqüències d'una mala nit

Aquells i aquelles que estudieu a la mateixa facultat que jo- i molts dels que no ho feu-, segurament ja sabreu que la reactivitat de qualsevol substància depèn íntimament de les condicions en les quals se la tracti.

Així doncs, de la mateixa manera que l'àcid nítric- des de batxillerat un dels àcids més forts que es coneixen-, dissolt en àcid sulfúric es pot protonar donant lloc a un catió electròfil capaç d'afegir-se a un anell aromàtic, una concentració prou alta d'estupideses xiuxiuejades al teu voltant pot estimular aquella àrea del cervell- si és que n'hi ha alguna- que fa que la idea d'entrar a la biblioteca amb la caputxa de la dessuadora posada, el buff tapant-me la cara fins el nas i, armat amb alguna joguina de les que tot bon americà té a casa seva, cosir a trets totes les cordes vocals que produeixen més d'un cert nombre de decibels deixi de semblar una idea macabra i absurda. El pitjor de tot és que quan ho exposes davant d'aquelles persones en el criteri de les quals confies, la resposta sempre té a veure amb anar a la presó.

Si després de publicar això, la meva ment em traís fins a extrems insospitats i realment fes una cosa com aquesta, el meu advocat al·legaria, amb tota la raó del món, que no estic bé del cap, de manera que no hi aniria, a la presó. I encara que hi anés, si la presó té una biblioteca, allà segur que no hi ha gent estúpida que perd el temps explicant-se les copes del cap de setmana, doncs la gent que estudia allà ho fa perquè realment volen servir per alguna cosa un cop surtin, de manera que el silenci necessari per concentrar-se queda gairebé assegurat.

Tot i així, les armes en aquest país estan relativament controlades- i millor que segueixin així-, de manera que els pobres imbècils que es creuen que els exàmens s'aproven escalfant la cadira de la biblioteca la setmana abans- situació anàloga a la de l'anomenada Operació Biquini, de la qual parlaré quan s'acosti l'estiu-, poden dormir tranquils. Jo per la meva part, faré el mateix, doncs sense les hores necessàries de son REM, les capacitats cognitives es veuen greument afectades. Potser aquestes línies són conseqüència d'una mala nit.